Svetlana Aleksiévitx

Una reportera Premi Nobel de Literatura 

Svetlana Aleksiévitx va néixer el 1948 a Stanisławów, on el seu pare, militar bielorús, estava destinat. Al cap de pocs anys la seva família va tornar a Bielorússia i l’any 1972 es va llicenciar en periodisme a la Universitat de Minsk, ciutat on va treballar com a professora i en diferents diaris. Actualment viu a Misk, tot i que fins recentment, a causa dels problemes amb el règim del seu país, havia residit a París. 

És la creadora del seu propi gènere literari, la «novel·la de veus», amb què dóna veu a la gent comuna per explicar la història de l’antiga Unió Soviètica i dels actuals estats que van formar-ne part, des de la Segona Guerra Mundial fins avui. Mitjançant una successió de testimoniatges els seus llibres mostren un retrat de la realitat difícil de superar. Les seves obres van ser censurades a la Unió Soviètica, i va ser amb l’arribada de Gorbatxov al poder i la perestroika quan va poder publicar amb normalitat. Els seus llibres han estat traduïts a més de 30 llengues, han estat la base per una dotzena d’obres teatrals i s’han fet documentals de més de vint dels guions que ha escrit. 

Des dels anys noranta ha rebut nombrosos premis, entre ells el Premi Nobel de Literatura 2015, el premi Sandro Onofri per Il Reportage Narrativo (2002), el National Book Critics Circle Award (2005), el premi de reportatges Ryszard Kapuscinski (2011), el premi de la Pau de l’Associació Alemanya del Llibre (2013) o el premi Médicis d’assaig (2013). 

La pregària de Txernòbil, el llibre

Els solos i corals entonats per aquells afectats personalment per Txernòbil fan sentir una proximitat esgarrifosa a l’abast total del desastre. La veu de l’esposa d’un bomber a qui se li va impedir visitar-lo perquè era un perillós objecte radioactiu. La veu confosa d’una grangera anciana que no comprèn per què ha d’abandonar el seu poble: «Per què marxar? Aquí s’hi està bé. Tot creix, tot floreix». El cor de veus dels soldats de la “patrulla de neteja”, a qui els ha costat anys entendre per què les noies no els volen fer l’amor. El començament i el final del llibre estan marcats pels monòlegs d’unes «veus humanes solitàries», les veus de dues dones que tingueren cura dels seus marits fins que aquests moriren d’enverinament per radiació, veient els cossos d’ells trencar-se literalment. 

Aleksiévitx emfatitza —amb raó— que aquest és un llibre sobre les conseqüències de Txernòbil, sobre gent que viu en una nova realitat que encara no ha estat entesa. Aquells que visqueren Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial. En aquest món hostil «tot sembla completament normal, el mal s’amaga rere una nova màscara, hom no pot veure’l, sentir-lo, tocar-lo o olorar-lo. Qualsevol cosa pot matar-te — l’aigua, el sòl, una poma, la pluja. El nostre diccionari està desfasat. No hi ha encara paraules ni sentiments per descriure’l». 

La premsa ha dit: 

“La tècnica d’Alexiévitx és una poderosa barreja d’eloqüència i silenci que descriuen incompetència, heroisme i tristor: a partir dels monòlegs dels seus entrevistats crea una història que el lector –tan se val com de lluny li quedin els esdeveniments– pot tocar. 

El desig per millorar les relacions amb la natura marca aquest llibre extraordinari. Si tens curiositat sobre el futur, et prego que el llegeixis. El Txernòbil d’Alxiévitx és un indret d’extrems i inconeguts, un teatre de les conseqüències de la tecnologia.” 

Charles Hopkinson, The Telegraph 

“Aquesta col·lecció de narracions sobre el pitjor accident industrial del món es llegeix com un conte de fades apocalíptitc […] Els monòlegs […] són exquisits en la seva agonia planera. I per això són bellament dolorosos de llegir.” 

Time Out Chicago 

“Terribles i grotesques, les històries es consoliden pàgina rere pàgina com els radionúclids instal·lats en els cossos dels supervivents.” 

The New York Times 

“Aquest llibre apareix en un moment en què l’energia nuclear torna a estar de moda. Davant les evidències de l’escalfament global provocat pel consum de combustibles fòssils, es torna a prendre l’energia nuclear com model d’energia “neta” (comparativament) […] És un problema global, perquè, com recorda la Nobel, la radioactivitat no reconeix les fronteres. El text d’Aleksiévitx obliga a tornar a posar sobre la taula un dels problemes del món modern.” 

Gustau Nerín, El Nacional.cat 

“L’habilitat d’Aleksiévitx és, per damunt de tot, unificar l’estil de tots els monòlegs sense deixar perdre la personalitat dels testimonis.” 

Àlex Milian, El Temps