L’obra

Txernòbil. La tragèdia, el desastre, l’incident nuclear, l’horror. Tots pensem saber què va passar aquella nit. Per això, el nom de Txernòbil ens retorna sovint unes imatges breus i terribles, uns fets que no podem pas oblidar. Va succeir el 26 d’abril de 1986, ara fa 32 anys, quan el reactor número 4 de la central nuclear va explotar matant els treballadors i posant en greu perill tota l’àrea, un perímetre d’uns 30 quilòmetres. Dins d’aquest perímetre hi ha la ciutat de Prípiat (Ucraïna) que va ser evacuada pocs dies després de la catàstrofe, unes 50.000 persones van haver de marxar. Encara no s’han explicat, potser no se saben, els devastadors efectes de l’impacte humà en produir-se la pitjor tragèdia nuclear de la història. Ara és una ciutat contaminada per milers d’anys. En principi, no pot ser habitada, és una zona restringida als humans. Avui, és un entorn deshumanitzat on, pel contrari i paradoxalment, hi augmenta la fauna i la flora de forma exponencial. Pensem que el valor profund de la desgràcia resideix en els testimonis que van patir en pròpia pell aquella tragèdia definitiva, són les anomenades veus de Txernòbil. 

El projecte sorgeix quan llegim el relat Una veu humana solitària, un text colpidor en forma de monòleg que sorgeix d’una entrevista que Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de Literatura 2015, fa a Liudmila Ignatenko, dona del bomber difunt Vassili Ignatenko, i que transcriu meravellosament en el llibre La pregària de Txernòbil. Aquest relat en primera persona causa un impacte tant profund en el lector que volem fer-lo arribar al major nombre de gent possible en forma de peça teatral. No només per explicar l’incident de Txernòbil des de dins mateix de la tragèdia, i per mostrar a tothom els perills nuclears evidents o de posar en qüestió la fe cega en la ciència que la majoria tenim i que pot evocar-nos a una més que probable destrucció; sinó per atendre la veu de Liudmila Ignatenko, tan veritable, feridora i plena d’humanitat. El seu és un exemple d’amor tan grandiós i d’una transparència i intensitat tan commovedores, que el testimoni personal de la seva terrible experiència familiar a Txernòbil el veiem com un emblema universal de com sobreviure a l’horror. 

En paral·lel al monòleg de Liudmila Ignatenko n’hem inserit un altre, de més breu, un testimoni singular i insòlit que també ens colpeix, però d’una manera ben diferent. És una veu masculina i solitària que posa en dubte la mirada apocalíptica que podem tenir sobre Txernòbil. Són les paraules de Nikolai, servidor de Déu, una veu que pren vida en el Monòleg sobre l’home que és refinat només en el mal, però senzill i comprensible en les paraules ingènues d’amor. Nikolai és algú que ha decidit viure, justament, dins el perímetre contaminat, amb plena llibertat, errabund entre animals salvatges i ocells, lluny dels homes, en el que ell anomena el paradís terrenal. 

Seguint les paraules de l’Svetlana Aleksiévitx, Txernòbil és l’esdeveniment més important del segle XX, malgrat les terribles guerres i revolucions, malgrat Auschwitz, Kolimà, Hiroshima o Srebrenica…, fets terribles pels quals es recordarà per sempre aquesta època nostra. Tanmateix, el llibre i la peça teatral, no tracten de Txernòbil, sinó del món de Txernòbil. Cal donar testimoni del passat, però també del futur; i és per això que cal veure Txernòbil com el començament d’una història nova, sense caure en la banalitat de l’horror. No hi ha dubte que va ser un esdeveniment monstre, i és un enigma que encara hem d’interpretar, qui sap si l’enigma del segle XXI. Quantes vegades l’art ha assajat l’Apocalipsi, ha proposat diverses versions tecnològiques de la fi del món, però ara sabem exactament que la vida és molt més fantàstica. Com diu l’Svetlana Aleksiévitx, en l’espai d’una nit ens vam traslladar en un altre lloc de la història, en una nova realitat que va per davant de la nostra imaginació. Nosaltres només volem apropar-hi el públic, fer-li escoltar aquestes meravelloses, malgrat tot, veus de Txernòbil. 

Joaquim Armengol 

Posada en escena 

La posada en escena serà de caire essencialista, sense grans components materials ni lumínics, perquè el que volem transmetre és l’impacte que produeix el text amb la major senzillesa i veritat possibles. Partim d’una escenografia amb pocs elements: una butaca, una tauleta, un petit moble, una fotografia i dues parets desiguals, una més alta que l’altra, i una finestra on s’hi projectaran algunes imatges en moments puntuals. La idea és muntar una escena naturalista, però amb algun element simbòlic suggeridor, com ara les parets desiguals i la finestra, lloc des d’on prové una altra veu. El fonamental, però, és poder transmetre, amb el màxim de ridor, transparència i contenció, la força del text a partir d’un veritable treball actoral acurat i essencial.